Enyorança.

L’enyoro a ell i tot el que estigui relacionat amb ell. Em costa d’acceptar-ho, però es la veritat: l’enyoro.

Enyoro tots els dies que vam passar junts, cada moment en que no podia deixar de pensar en ell. Enyoro aquells dies perfectes, en que els dos érem els més feliços del món. Enyoro les passejades que vàrem fer plegats i les quantitats de pel·lícules que vàrem veure junts.

Enyoro les seves paraules. Enyoro cada moment en que em parlava, em somreia, em mirava, m'estimava...
L’enyoro cada minut, cada segon que passa a la meva vida.

Les mal casades.

Les dones en aquella època es veien obligades a casar-se amb homes molt més grans que elles. Això, passava sovint si en una família l'economia no anava gaire bé i necessitaven diners. Sobretot, les famílies d'aquestes noies les volien casades, inclús de molt joves, perquè tinguessin una família i un futur.

A les noies, les casaven normalment amb homes amb bastanta diferencia d'edat. Aquests homes, que jo més aviat els anomenaria malalts i pervertits, eren homes amb experiència i amb bastants diners. Així, quan morisin podien deixar una bona herencia per la noia i potser així tornar a refer la seva vida.

Pel que fa al respecte, estic totalment en contra i penso què ara això ja no s'hauria de fer. Tot i que, encara en algunes religions es practica.

Realment si em trobés amb aquesta situació, no sé el què faria. Intentaria oposarmi rotunfament. La veritat, es que prefereixo no pensar-hi perquè només de fer-ho m'agafen esgarrifanses.

Res no és el que sembla

Només aquella paraula ens pot fer recordar tots els moments que hem viscut plegats. Tots aquells moments que potser per a tu ja estan oblidats, moments que no tornaran i que el temps, poc a poc, ha anat esborrant. Van ser moments plens d’emocions, que cada un va viure a la seva manera però, tot i això, van ser moments carregats de felicitat. Van ser moments fantàstics en els que ens vam poder conèixer molt millor, i vam poder apreciar el que significava estimar. Vam passar de ser dos a ser un, de necessitar-nos; de no poder viure un sense l’altre. De dependre un del altre.

Per un instant penses que no pot ser real, creus que tot acabarà bé, però tens aquell neguit que no et deixa estar segur del tot.

I com ja hem van dir un dia, tot lo bonic s’acaba ràpid. Ara és aquell moment en que ja no hi ha felicitat. Ell ho ha decidit: prendre un altre camí, potser sol o amb una altre persona. I encara que em vulgui fer la valenta, sé que em costarà molt acceptar-ho.

myliu tave *

Fòbia, espant, temor, pànic, horror, repugnància, recel, malfiança, paor, intimidació, covardia, temor... totes aquestes paraules signifiquen el mateix: por a alguna cosa.
La por és allò que no es pot descriure amb paraules. És allò que ens impedeix fer alguna cosa. És allò que tothom té, o si més no, ha tingut alguna vegada.
Por a què? Por a sé rebutjats, por a sé menyspreats, por a dir el que sentim, por a no aconseguir el que desitgem, por a ser un mateix, por a seguit tot sol, por a les coses noves, por a no sé acceptat, por a equivocar-se, por a sé fort...
En el cas de l’amor, com seria el d’Ausiàs March, crec que no és tan el fet de dir-ho, sinó la timidesa i la vergonya que té un mateix al dir-ho, i al no saber que pensarà l’altre quan ho sàpiga o com reaccionarà. Penso que has de trobar el moment adequat i tenir suficient confiança amb aquesta persona per dir-li el què sents per ella.

Ferran de Capmany.

Ferran de Capmany era un trobador que vivia a les afores de la ciutat. Estava completament enamorat de la dama de Torruella. Cada vespre li escrivia poemes expressant-li tot el seu sentiment d’amor que sentia per ella i fins i tot secretament li enviava cartes d’amor.
Un capvespre quan Teresa, la dama, era fora, Torruella sota el llit va trobar una carta que procedia de Ferran de Capmany. Torruella a partir d’aquella carta s’enfadà molt amb la seva dona, però no digué res a ningú. I començà a requisar totes les cartes que enviava Capmany. Les guardava en un dels calaixos que tenia al dormitori perquè no les trobés la dama. Teresa d’amagat responia les cartes a Capmany i poc a poc s’anava enamorant encara més del trobador.
Ferran es desesperà al veure que no rebia mes cartes de la seva dama estimada i poc a poc s’anà oblidant d’ella.
Finalment el marit, Guillem de Torruella, decidí acabar amb tot això. Li envià una carta a Ferran de Capmany fent-li veure que era la seva dama estimada i li digué que no podia continuar amb aquesta relació de misteri perquè només tenia ulls pel seu espòs: Guillem de Torruella. Guillem també li escriví una carta d’amor a la seva esposa fent-se passar per Capmany i dient-li que havia conegut una dama millor; que li feia més cas, que li responia totes les cartes que li enviava i que volia estar a seu costat per sempre més. Aquella mateixa tarda els dos enamorats llegiren les cartes enviades per Guillem i es desferen de pena. L’endemà, la dama desesperada morí de pena i al mateix instant a deu quilómetres més enllà Ferran de Capmany agafà una pistola i es matà.

Biografia de Ramón LLull


Ramón LLull, va néixer a Mallorca l’any 1232. Els seus primers trenta anys va portar una vida cortesana; es va casar amb Blanca Picany i va tenir dos fills. A partir d’unes visions que va tenir va entendre que hauria de dedicar tota la seva vida a Déu. Des d’aquell moment va veure totes les seves professions i és quan s’allunya de la família. En aquest instant, és quan inicia una etapa de formació intel·lectual que li durarà deu anys. Els últims anys de la seva vida van ser d’una activitat intensa, ja que el seu objectiu era: defensar i difondre la fe cristiana. Per dur a terme el seu objectiu va viatjar moltíssim pel nord d’Àfrica, va escriure vint llibres i també va viatjar per diverses cuitats d’Europa per donar classes a les universitats. Ramón LLull, va morir al 1316 quan anava de viatge de retorn a Mallorca.

Va escriure molts llibres i de tota mena de temes, utilitzava diverses llengües com el català, el llatí, l’àrab i l’occità. Ramón LLull és considerat el creador de la prosa literària en català perquè va ser el primer en utilitzà el català per escriure sobre temes fisiològics i científics.

Bones a tothom!

Com sóc jo? Sóc blanc, per tant sensible, amable, carinyós, emotiu, admirable, dèbil, susceptible, sentimental, agradable, estimable, amistós, bon home, amb paciència, generós. Visc tot recte cap a l'horitzó, el segon núvol de coto fluix a la dreta. M'entusiasma saltar de núvol en núvol donant saltets de puça i m'encanta el sucre dolç. En canvi, odio els malsons freds i gelats.Tinc unes ales grans i fortes que em permeten volar per allà on vull i em fan sentir agust. Així que, sempre estic disposat ha fer feliç a qualsevol persona i amb ganes d'ajudar algú. ... per això sóc un àngel.

Gràcies Olga!